ALTAFULLA ELECTORAL: 1931-1936

Josep-Lluís Carod Rovira

Prenent com a base el poble d'Altafulla, ens proposem de fer-hi una aproximació política, com a resultat de l'anàlisi electoral de tots els comicis celebrats durant el període republica més immediat als nostres dies. Ens referirem tant a les eleccions dutes a terme a totes les nacions de l’Estat espanyol com a aquelles consultes electorals que tingueren Catalunya com a únic marc territorial. Bs a dir, les eleccions a Corts espanyoles del 1931. 1933 i 1936: el referèndum per l'Estatut d'Autonomia i les eleccions al Parlament de Catalunya.

L'enderrocament de la monarquia i l'acceptació entusiàstica del regim republicà situaren com a primera necessitat ciutadana la convocatòria general d'eleccions a unes Corts que haurien d'elaborar una nova constitució més adient a la nova situació política. que tenia el seu origen en les eleccions municipals del 12 d'abril d'aquell mateix any. 1 aixi es fixa la data del diumenge 28 de juny per a procedir a la votació.

Les persones designades per tal de tenir cura de la mesa electoral d'Altafulla foren Joan Ballesté i Magrinyi i Antoni Ballesté i Sabaté, i com a suplents Amadeu Mateu i Ferrer i Magí Vilaró i Llaveria ', tots homes, per tal com les dones eren encara marginades de l’exercici del vot.

La població, a efectes electorals, tenia un sol districte i una sola secció. característica que va mantenir-se durant tot el període republicà i sempre dins la circumscripció de Tarragona. la qual va coincidir també sempre amb els territoris de la «província» del mateix nom.

De les cinc candidatures presentades en aquelles eleccions, només una representava els interessos de la dreta: la Candidatura Autonomista Republicana, integrada per Talavera. Tallada. Gich i Torras, de la Lliga, i el tradicionalista Roca i Caball, més tard dirigent democrata-cristia. Aquests cinc, presentant-se per majories, competien amb la pròpiament Candidatura Republicana. formada per M. Domingo. R. Nogues i J. Berenguer del Partit Republica Radical Socialista, un membre de Esquerra Republicana de Catalunya, J. Loperena i un independent, el vendrellenc Jaume Carner.

Els republicans es presentaren també per minories -anaren doncs a la copada amb el radical Simó i Bofarull i el psoista Ruiz Lecina. Els comunistes dissidents del Bloc Obrer i Camperol, interessats més en conèixer la seva audiència política entre l'electorat de la circumscripció que no pas en posar de manifest una força electoral que no tenien, eren representats pel capita Garcia Miranda i E. Rodríguez, futur psuquista i repressor dels seus propis companys durant els fets de maig del 37 (2).

Finalment, Rovira i Virgili es presentava en solitari. no havent estat possible, a la circumscripció, la participació oficial del Partit Catalanista Republicà al qual pertanyia.

1. Els resultats obtinguts a Altafulla foren els següents (3): . .
2. Ramon Nogués i Bizet . . . . 159 vots
3. Marcelií Domingo i Sanjuan . . . 159
4. Jaume Carner i Romeu . . . . 158 s
5. Josep Berenguer i . Cros . . . . 153
6. Joan Loperena i Roma . . . . 115
7. Antoni Rovira i Virgili . . . . 48
8. Josep' M. Gich i Pi . .' . . . 28
9. Josep M. Tallada i Pauli . . . . 22
10. Joan B. Roca i Cabal1 . . . . . 21
11. Albert Talavera i Sabater . . . 21
12. Joan Torras i Puig . . . : . 17
13. Amós Ruiz Lecina . . . . . 5 vots
14. Jaume Simó i Bofarull . . . . 3
15. Josep García Miranda . . , . 1
16. Eusebi Rodriguez Salas . . . . 1

La votació dels 183 altafullencs representa un èxit rotund per a la candidatura republicana, amb 149 vots de mitjana. amb homes de tanta popularitat com el ministre d'Instrucció Pública del govern espanyol, M. Domingo, el President de la Diputació Provisional de la Generalitat. J. Carner, i el primer President de la Diputació republicana, Nogués i Bizet. La candidatura, però, no reflectia degudament la correlació de forces real al Tarragonès, i per tant a Altafulla: una banda per l'excessiu protagonisme dels marcel·linistes i d'altra banda per tal com hi eren absents sectors de tanta importància a la comarca com ara els federals i el PCR, amb homes com Miró-Esplugues, Lloret, Mallol. etc. e s precisament la presencia i l'arrelament d'aquests grups allò que explica la lenta penetració de l'ERC en aquesta zona. Observem només com Loperena, de l'ERC, és el qui menys vots obté de la candidatura guanyadora i que, a més. és l'únic representant del seu partit a la coalició. circumstància que d'una manera tan desfavorable per al partit de Macià no es produí enlloc més.

Els 48 vots de Rovira i Virgili s'expliquen no tan sols per l'ascendència a la zona de l'organització on militava, el PCR, sin6 també pel seu gran prestigi personal i les seves vinculacions familiars a Altafulla. d'on era la seva mare. Tot plegat, doncs, li assegurava un nucli addicte i fidel de votants.

La coalició dretana, aleshores de feble implantació i amb una mitjana de 22 vots, fou derrotada igual que a tota la circumscripció, palesant el fervor popular per les persones i els partits que havien dut el nou règim.

Cal destacar, tanmateix, l'escassíssim nombre de vots obtinguts per J. Simó i A. Ruiz, els quals, malgrat llur republicanisme. no deurien ser ben vistos pels electors altafullencs, catalanistes i republicans, pel fet de pertànyer a uns partits que arrossegaven una llarga tradició de política centralista i poc favorable a les reivindicacions autonomistes del Principat. Tant Ruiz Lecina, com altres militants de1 PSOE i la USC -Unió Socialista de Catalunya- en eleccions posteriors. eren membres d'unes candidatures exclusivament republicanes i eren votats únicament per això. No representaven, doncs, el seu propi espai ideològic: el socialista. Per això, l'únic vot obtingut el juny del 31 pels comunistes del BOC és. al mateix temps, l'únic vot inequívocament marxista que trobem a Altafulla en tot el període autonòmic. Tres setmanes després d'aquelles eleccions, el BOC es reunia a Reus per tal de nomenar el seu comitè provincial. amb la participació una llarga llista de pobles, entre els quals no hi figura pas Altafulla. L'absència d'un electorat marxista a la localitat és. doncs, un tret que es repetira en totes les ocasions i que per això cal deixar-ne constància.

L'ambient de l'època. com ja és sabut, era totalment sensible a tota expressió d'anticlericalisme. Per aquest motiu, els periòdic d'esquerra acollien amb complaença aquelles informacions que poguessin contri6uir al desprestigi o a la ridiculització de l'estament eclesiàstic. Així, el diari «Tarragona Federal» de l'endemà de les eleccions, en un article titulat «Un capella eixerit. denunciava l'actitud de Mossèn Francesc Vila i Puig. vicari d'Altafulla. el qual, aprofitant que era censat a Tarragona -amb el número 404, districte quart. secció segona i també a Altafulla -amb el número 10 a la llista d'electors- hauria votat en totes dues poblacions. aprofitant un error del cens. Durant alguns dies mes, la premsa dedicaria encara unes quantes ratlles a l'incident d'Altafulla.

El 2 d'agost del 1931, un mes després de les eleccions a Corts constituents, el poble era novament cridat a les urnes per tal d'emetre la seva opinió sobre un fet tan cabdal per al futur de Catalunya, com era el de la seva autonomia.

El vot favorable de tots els partits, la posició no abstencionista de la CNT, el sindicat majoritari. i l'entusiasme general dels ciutadans convertiren aquella data en una mobilització general de Catalunya per les seves llibertats.

Prèviament al dia 2, tots els ajuntaments havien emès ja el seu vot afirmatiu i es preparaven per tal que ho fessin també tots els electors. Així, el 21 de juliol, els alcaldes del partit judicial de Tarragona es reunien al saló de conferencies de l'ajuntament tarragoní, convocats per Pere Lloret, batlle popular de la ciutat, en la seva qualitat de diputat. de la Generalitat. Al final d'aquella reunió els alcaldes manifestaren que el plebiscit seria massiu llevat de «malalts o impedits qual estat no els permeti sortir al carrer«.

Si bé no a Altafulla mateix, s'organitzaren actes pro-Estatut a Tarragona i a Torredembarra, en els quals destacaren pel seu entusiasme i la seva dedicació els membres del Partit Republicà Democràtic Federal. Com que a Altafulla existia un actiu Centre Republicà Federal, presidit per Josep Maria Maimó i Bosch, alguns membres del qual s'havien desplaçat diverses vegades a la capital de la comarca per tal de preparar la campanya propagandística de suport a l'Estatut, no és arriscat suposar que l'assistència d'altafullencs als actes abans esmentats i la recollida de signatures femenines deurien ser igualment entusiàstiques.

El primer diumenge d'agost, 214 altafullencs deien S1 a Estatut i només 3 no anaven a votar. Dels 217 electors inscrits oficialment en aquesta ocasió, havien votat afirmativament el 98.61 % i s'havien abstingut 1,38 %. No hi havia hagut cap vot en blanc ni tampoc en contra. Aquest índex altíssim de participació i amb un resultat afirmatiu tan elevat, només era superat en tot el Camp de Tarragona per Vespella de Gaia, on tots els electors, 50. votaren SI a Estatut. Dels 75 pobles del Camp, Altafulla se situava, doncs, en un històric segon lloc en la llista de classificació segons els vots afirmatius, evidenciant d'aquesta manera un alt nivel1 de consciencia nacional.

El 9 de setembre del 1932, les Corts espanyoles aprovaven un estatut d'autonomia que, a despit de les enormes mutilacions i deformacions sobre el text originari plebiscitat massivament pel poble, permetia als catalans del Principat iniciar una etapa política en molts aspectes aut6noma. Sis dies després, Alcala-Zamora signava el text estatutari a Sant Sebastià, en memòria del Pacte establert en aquella ciutat per les forces republicanes a les darreries de la monarquia i en el qual hi participaren el tarragoní Macià Mallol i el reusenc Jaume Aiguader. La reacció més immediata del govern de la Generalitat fou la convocatòria d'eleccions generals al Parlament de Catalunya. les quals es dugueren a terme amb les mateixes característiques legals que les anteriors. és a dir, amb l'absència del vot femení, entre altres aspectes.

A la circumscripció de Tarragona (7), la Unió Ciutadana havia aconseguit quallar com a alternativa única de la dreta. després de tempestuoses negociacions. S'hi presentaven Tallada. Casabò. Ventosa i Talavera per la Lliga; Caylà. Piñol i Satué pels tradicionalistes: Mullerat i Guasch pels antics liberals; finalment, Vilanova i Nofre. com a independents, si bé amb lligams concrets i implicacions conegudes amb la Unión Patriótica del Primo de Rivera. Al marge de la Unió Ciutadana, el que havia quedat del Partit Radical presentava tres noms -Pérez de Rosas. Navarro i Palau i el cambrilenc i dreta Josep Rovira i Martí es presentava en solitari.

La Coalició d'Esquerres Tarragonines (CET), era formada, a més de Mestre i Recasens del PSOE, pels grups polítics republicans tradicionals a la regió i que en altres zones s'havien vist molt afectats per continues escissions cap al partit governamental: Lioret. Mallo1 i Font de Rubinat pel PCR; Miró-Esplugues, Compte i Magrinya pels federals i Pinyana, Iglésias i Alhesa pels marcel·linistes del PRRS. Es tractava, en realitat, d'una coalició dels vells esquerrans que volien mantenir la seva alternativa enfront de la «ingerència> dels nouvinguts de l'ERC i les seves «estridències», per la qual cosa adoptava una façana centrista.

L'ERC havia aconseguit de batejar la coalició amb el seu nom, però tan sols Andreu Abelló i Gassol eren pròpiament homes de l'Esquerra. El partit hegemònic català era feblement organitzat a moltes comarques de la circumscripció de Tarragona i això s'havia demostrat a l'hora de fer la candidatura. A més dels dos esmentats. s'acollien a les sigles ERC, Rovira i Virgili, Ferreres i Duran, Galés, i Rouret, els quals procedien d'altres sectors polítics. C. Gerhard hi era en nom de la USC i Cunillera, Folch, Ibars i Simó representaven el Partit Radical Autònom, o els amics de Simós com deia la premsa de dretes.

El BOC, que ja havia arrelat amb força a Tarragona, a Reus i al Vendrell, com a llocs més importants, presentava destacats militants locals com Padró, Iborra, Rebull, Fortuny. Oliva i Pedret. amb el reforç d'homes de prestigi com Maurin. Miravitlles, Arquer, Colomer i D. D. Montserrat. Finalment, el Partit Comunista de Catalunya havia nacionalitzats el seu nom l'estiu anterior i comptava amb un òrgan periodístic propi, «catalunya Roja», des d'onze dies abans de les eleccions. Aquest canvi d'actitud del PCE arrencava del seu quart congrés tingut a Sevilla, on s'havia decidit abandonar la política sectària i la posició absolutament analfabeta pel que feia a la qüestió nacional, que fins llavors havien mantingut. Excepte Lleida on no es presenta. el PCC repetia una serie de noms a totes les circumscripcions. com a demostració de la seva feblesa organitzativa i la seva nul·la implantació. Per Tarragona es presentaren F. Galán, Casanelles, Arlandis, D. Ibárrnri, Pijoan, Valdés, Masmano, J. Banqué, Vallverdii, Fible i Cicuéndez.

El 20 de novembre del 1932, Magi Balselis i Rovira com a president i Andreu Virgili i Saumell com a suplent (8)recollien els següents vots dels 148 electors de la mesa d'Altafulla (9):

1. Manuel Miró i Esplugues . . . 62 vots
2. Frances Compte i Galofré . . . 59
3. Josep Magrinyi i Martí . . . . 58
4. Josep Iglesias i Fort . . . . . 58
5. Pere Lloret i Ordeix . . . . . 57
6. Pau Font de Rubinat . . . . . 57
7. Domenec Pinyana i Homedes . . . 56
8. Jaume Albesa i Sans . . . . . 55
9. Macia Mallo1 i Bosch . . . . 55
10. Josep Recasens i Mercader . . . 54
11. Miquel Mestre i Avinyó . . . . 45
12. Manuel Galés i Martinez . . 60
13. Ventura Gassol i Rovira . . 54
14. Josep Andreu i Abelló . . 54
15. Miquel Cunillera i Rius . . 54
16. Francesc Farreres i Duran . 54
17. Josep Folch i Folch . . . 54
18. Carles Gerhard i Otenwaelder 54
19. Gonçal Ibars i Messeguer . 54
20. Marti Rouret i Callo1 . . 54
21. Jaume Simó i Bofarull . . 54
22. Antoni Rovira i Virgili . . 54
23. Josep M. Tallada i Pauli . . . . 38 vots
24. Salvador Ventosa i Pina . . . . 38
25. Josep M. Casabo i Torras . . . 35
26. Josep Mullerat i Soldevila . . . 35
27. Albert Talavera i Sabater . . . 35
28. Ricard Guasch i Giménez . . . 32
29. Josep Nofre i Jesús . . . . . 31
30. Tomas Cayla i Grau . . . . 30
31. Francesc Satué i Navarro. . . . 30
32. Joan Vilanova i Montaña . . , 30
33. Josep Piñol i Ballester . . . , 28
34. Genis Navarro i Navarro . . . . 5
35. Joan Palau i Mayor . . . . . 5
36. Josep Pérez de Rosas i Masdeu . . 5

Si bé tan sols amb una diferencia de 2 vots -CET 56 vots de mitjana i ERC 54 la victòria dels partits de l'esquerra tradicional havia estat un fet. Com a Tarragona -la influencia de la qual requeia tan directament sobre Altafulla i a Tortosa, l'ERC no havia aconseguit d'imposar-se. El nucli federal altafullenc havia col·locat els seus correligionaris en els tres primers llocs de la llista. Després venien els homes del PCR, l'ascendent de Marcelí Domingo a través dels seus candidats i finalment els homes del PSOE que quedaven en darrer lloc.

Manuel Galés, professor de la Normal. dirigent amb gran audiència entre els rabassaires, i, sobretot, antic federal, encapçalava la llista governamental, beneficiant-se segurament d'alguns vots no concedits als homes del PSOE. El traspàs de Rovira i Virgili a l'ERC, un mes abans de les eleccions, responent a la «crida de Lleida» (10) feta per Macià, cal pensar que. com en altres llocs, no va ser del tot ben rebuda a Altafulla, tant pels antics com pels nous correligionaris. Això justificaria aquest últim lloc a la llista de l'ERC. la qual havia fet ja un pas endavant a la localitat, cara a la seva consolidació com a partit de les classes populars.

A un altre nivell, la Lliga es consolidava com el grup més important de la dreta. amb els seus homes en els primers Llocs, així com el seu futur militant Josep Mullerat, regidor tarragoní, ex-monàrquic, ex-radical i futur dirigent cedista. Els carlins, en canvi, representaven l'index mes baix d'influència ciutadana. La dreta, però, havia progressat entre l'electorat altafullenc.

Els 5 vots radicals palesaven la desfeta política del lerrouxisme, que era general a tot Catalunya, després d'haver-se manifestat incapaç d'esdevenir l'alternativa conservadora que intentava ser. Els abandons a dreta i esquerra de diversos militants. els fugaços Guasch i Mullerat, Simó i Bofarull, etc., havien començat a soterrar la demagògia verbalista del Partit Radical, que en alguns moments havia aparegut com la principal característica «ideològica» de l'organització.

El BOC no havia aconseguit ni aquel1 únic vot de les primeres eleccions, malgrat haver inclòs. ultra els líders coneguts, el fuster tarragoní Joan Fortuny i el rabassaire vendrellenc Pau Padró. Semblantment havia ocorregut amb el PCC que presentava el tarragoní Miquel Valdés, futur secretari general, la mateixa «Pasionaria -que aconseguí només 159 vots en tota la «província>i Francisco Galán, germà de Fermín Galán. el militar màrtir venerat els republicans que ja el 1926. destinat a la guarnició de Tarragona com a tinent, havia començat a conspirar 'l. L'independent Rovira i Martí no aconseguí tampoc cap vot.

Just un any després de les primeres, i úniques. eleccions al Parlament de Catalunya, en foren convocades de noves per a les Corts de Madrid. Un mes abans. Víctor Martorell i Porqueras i Antoni Magriñá i Llodriguez, amb les suplències de Jaume Llorens i Alsina i Joan Llagostera i Pijoan O, havien estat designats oficialment responsables de la mesa electoral d'Altafulla. on es recolliria aquesta classificació i distribució de vots, provinents dels 310 electors (13):

1. Daniel Mangrané i Escardó . . . 128 vots
2. Amós Ruiz Lecina . . . . . 127
3. Joaquim Llorens i Abello . . . . 127 vots
4. Joan Sentís i Nogués . . . . . 127
5. Joan LI. Pujo1 i Font . . . . . 127
6. Josep Mullerat i Soldevila . . . 125
7. Josep M. Casab6 i Torras . . . 123
8. Joaquim Bau i Nolla . . . . . 121
9. Gaietà Vilella i Puig . . . . . 120
10. Joan Palau i Mayor . . . . . 117
11. Ramon Nogués i Bizet . . . . 69
12. Macii Mallo1 i Bosch . . . . 65
13. Claudi Ametlla i Coll . . . . 59
14. Primitiu Sabaté i Barjau . . . . 57
15. Josep Soronellas i Col1 . . . . 56

Com es pot observar. el panorama electoral havia sofert canvis substancials, tot i que es mantingués encara el sistema tripartidista: la nova esquerra, governamental, l'esquerra tradicional i reformista, i la dreta. Per primera vegada. l'Esquerra Republicana de Catalunya aconseguia d'imposar-se a Altafulla sobre els partits republicans tradicional~, als quals havia doblat en nombre de vots. L'ERC amb prop de 70.000 militants a tot Catalunya havia trobat veritables dificultats per aconseguir l'hegemonia a la circumscripció de Tarragona. on havia hagut de vèncer la competència d'un seguit de grups i dirigents locals que amb moltíssima força havien arrelat al Tarragonès i a les comarques de l'Ebre. Però la responsabilitat de la proclamació de la República, la seva implantació arreu del Principat, l'hegemonia absoluta al Parlament i, en conseqüència, L’exercici del poder polític, havien acabat imposant-se de tal manera que fins i tot el PSOE s'afegia al carro victoriós i situava Amós Ruiz a la llista d'ERC, tancant els pactes seculars amb els federals, els marcel·linistes i els catalanistes republicans.

L'avenç espectacular de la dreta era l'altra novetat. Només 6 vots separaven la mitjana electoral d'ambdues llistes. Una diferencia que gairebé no es mantingué ni a la resta de la circumscripció ni a la resta de l’Estat, on les candidatures dretanes resultaren guanyadores. Les causes d'aquesta victòria són diverses i ja conegudes: el fraccionament del vot esquerra en dues candidatures de masses, mes dues altres de minoritàries i marxistes; la campanya abstencionista de la CNT. basada en l'apoliticisme anarquista i en la inviabilitat de la República per a solucionar la situació de les classes treballadores; finalment. i com a novetat de gran transcendència política i electoral. el vot femení, utilitzat per primer cop i que va afavorir les alternatives de dreta. Com en ocasions anteriors, els homes de la Lliga encapçalats per Mullerat s'enduien el màxim nombre de vots de la dreta altafullenca, seguits pel carlí Bau i el radical Palau, el qual s'havia incorporat a la coalició d'Unió Ciutadana volent-se refer de fracassos anteriors i rebia el nombre mes baix de vots. La Lliga era indiscutiblement el grup conservador més important de Catalunya i havia renovat. a més, la seva façana exterior no tan sols amb el canvi de nom, adoptant el de Lliga Catalana, sinó amb l'entrada al partit de la Dreta Liberal Republicana de Catalunya. el Partit Català de Centre i el sector «confessional» del Partit Catalanista Republicà. encapçalats per Bofill i Mates i Raimon Abadal. 1 si tot plegat l'acostava més a una imatge centrista, no era així a Tarragona on el partit seguia encara unit electoralment a la dreta més conservadora i on no havien influït gens les incorporacions esmentades.

L'esquerra tradicional havia iniciat la seva descomposició. Els federals havien desaparegut com a força política i com a ideologia, i ERC havia recollit tot aquest bagatge a més de la Joventut Federal. El PCR es trobava en plena desfeta: Rovira i Virgili i Pi i Sunyer cap a l'ERC; Carrasco i Formiguera, Vila i Abadal i M. Coll cap a la UDC, i el sector més confessional i conservador ja hem vist que havien anat a la Lliga. La Coalició d'Esquerres havia obtingut una mitjana de 61 vots que s'allunyava molt dels èxits d'altres èpoques. Aquesta vegada la Coalició era formada per dos marcel·linistes. Nogués i Sabaté, dos catalanistes republicans. Mallol i Ametlla, i J. Soronellas. Acción Republicana, que fou el qui menys vots obtingué.

El PSOE ja hem vist que participava a la llista l'ERC, però és que també ho feia a la del BOC, formant el Front Obrer. amb el nom de Rafael Vidiella. que anys enrera havia treballat en la impressió del Diari de Tarragona. Quedava clara, doncs. la incoherència política d'aquest partit i el seu oportunisme electoralista. Però el cert és que ni el Front Obrer ni el PCC no obtingueren ni un sol vot de l'electorat altafullenc.

Quan es convocaren les eleccions del 16 de febrer del 1936, Catalunya i els altres països de l'Estat ja eren dividits en dos blocs socials irreconciliables. La dreta havia assolit el poder polític a Espanya mentre a casa nostra el govern de la Generalitat era l'exponent d'un corrent progressista. republica i d'esquerres. Es produí la ruptura i vingué el 6 d'octubre, la derrota, la repressió … Les presons acollien 40.000 presos de tot Estat i el govern català en ple.

Dretes i esquerres amb la divisió més elemental i alhora més apassionada que mai no s'hagués fet, demanaren la confiança als electors. El Front d'Esquerres de Catalunya basa la seva campanya en la reivindicació de l'amnistia i el restabliment de les institucions nacionals que havien estat suspeses. La dreta. a través del Front Català d'ordre, insistí en la necessitat d'evitar el caos i el desordre que significaria, al seu entendre, la victòria esquerrana.

A Tarragona, la dreta presentava J. M. Casabo de la Lliga, J. Bau de la Comunió Tradicionalista, J. Mullerat ara de l’Acció Popular Catalana (CEDA), Gaieta Vilella. independent, i l'enginyer Ramon Barbat pels radicals. Aquest darrer havia estat conseller de la Generalitat sota la presidència del valencià Vilallonga durant el bienni negre.

L'antic radical Palau i Mayor es presenta com a independent, igual que el president dels lerrouxistes catalans Daniel Riu per Lleida, palesant encara més l'absoluta desorientació en que es trobava el radicalisme.

M. Domingo del nou Partit Republicà d'Esquerra i Ventura Gassol de l'ERC encapçalaven la llista esquerrana, que era completada amb els noms de J. Briansó, del PCR: J. Sentis. de l'ERC i Ruiz Lecina del PSOE.

Aquest fou el resultat a Altafulla (15):

1. Marcelí Domingo i Sanjuh . . . 188 vots
2. Amós Ruiz Lecina . . . . . 188
3. Joan Sentís i Nogués . . . . . 188
4. Ventura Gassol i Rovira . . . . 187
5. Josep Briansó i Salvador . ,. . . 47
6. Josep Mullerat i Soldevila . . . 145
7. Josep M. Casabb i Torras . . . 145
8. Ramon Barbat i Miracle . . . . 145
9. Gaieta Vilella i Puig . . . . . 144
10. Joaquim Bau i Nolla . . . . . 143

L'esquerra havia aconseguit 160 vots de mitjana i la dreta 144. Dos blocs d'opinió, gairebé anivellats, s'havien format a Altafulla. Tots els membres del Front d'Esquerres sortirien diputats i Ruiz Lecina ho seria per tercera vegada consecutiva, és a dir, ininterrompudament del 1931 al 1936. Sorprèn, realment, l'escassíssim nombre de vots obtinguts per Briansó, que fou el qui més n'aconseguí en tota la circumscripció, i que no pot ser degut únicament a la davallada d'influència del seu partit sinó a altres raons que no coneixem.

Les dretes havien fet un avenc; considerable dins el poble fins gairebé assolir l'equilibri amb les esquerres. Els carlins, amb Joaquim Bau, seguien ocupant el darrer lloc de la llista. 1 Palau i Mayor no obtenia ni un sol vot.

La divisió del poble en dos bàndols era l'exponent de la realitat que s'anava imposant per tot arreu. Les bases d'un enfrontament entre els dos sectors socials ja eren posades. La reacció s'havia organitzat i es preparava per tal d'utilitzar els incipients grups feixistes i espanyolistes, en benefici dels seus interessos. El foc de la guerra civil era a punt de cremar. Franco en va encendre les teies.

1. En tot el període que hem vist en aquest treball, els vota altafullencs donaren sempre suport majoritari a l'esquerra. és a dir. al sector més moderat i progressista de l'esquerra republicana. 2. Hi ha un continuat i progressiu desplaçament dels votants de l'esquerra cap a la dreta, que culmina el 1936 amb la formació de dos blocs clarament diferenciats. 3. L'electorat altafullenc es bàsicament nacionalista, no sucursalista. Aquesta catalanitat és palesada no tan sols amb el plebiscit per Estatut sinó amb la simple observació del fet que en totes les llistes dels comicis, són precisament els representants dels partits espanyols i centralistes, tant de dreta com d'esquerra, els qui menys vots aconsegueixen. 4. La nul·la penetració del marxisme a Altafulla 6s una constatació encara molt més evident. malgrat l'exist6ncia d'un nucli de la USC a la veïna Torredembarra i altres nuclis marxistes a la capital de la comarca (16)

1. Boletin Oficial de la Provincia de Tarragona. 16 de juny de1 1931. 2. Manuel Cmells, Els fets de maig, Barcelona. Ed. Juventud, 1937. 3. Boletin Oficial de la Provincia de Tarragona. 1 de julio1 del 1931 4. Marquen anb:un. ashrisc els cindidats escollits diputats. 5. Francesc Bouamusa, El Bloc Obrer i Campera1 (1931-1932), Hg. 176. Cutial Edrions Catalanes. 6. M'he basat en el meu treball EI prebiscit per l'Estatut al Camp de Tarragona (1931). Pmmocions Populars de Cultura Catalana. 7. Per a aquest apartat, he extret la informació del treball que preparo sobre Les eleccions al Parlarnent de Catalunya i la eircumscripció de Tarragona. 8. Boletin Oficial de la Provincia de Tarragana. 1 1 de novernbre del 1932. 9. Boletin Oficial Exkaordioario de la Provincia de Tarragona, 23 de novembre del 1932. 10. Josep M. Poblet. Historia de i'Esquerra Republicana'de Catalunya. ,19311936, pag. 121. Editat per DOPESA. 11. J. Carner-Ribalta. De Balaguer e Nove-York passant per Moscou i Prats .de Molló, pag. 88. Edicions Catalanes de París. 12. Boletin Oficial de la Provincia de Tarragona, 26 d'octubre del 1933. 13. Boleün Oficial Extraordinario de la Provincia de Tarragona, 25 de n* vernbre del 1933. 14. Isidre Molas. El sistema de partits polifics a Catalunya, H g . 84. Edicions 62. 15. Butlleti Oiicial de la Generalitat de Catalunya. 17 de febrer del 1936. 16. Josep-Lluis CAROD-Rovrm 16. Josep-Lluis Martin 1 Ramos. La Unión Soczalzsta de Catalunya (1923-1936). aReeequeso. npm. 4. pp. 155-190.

Aquesta pàgina ha sigut visitada: Avui: 1 / Ahir: 0 Fins ara: 40