ELS PARES DE ROVIRA I VIRGILI [Altapèdia]

Aquesta pàgina és només de lectura. Podeu veure'n el codi font, però no podeu canviar-la. Consulteu el vostre administrador si penseu que això és degut a algun error.
====== ELS PARES DE ROVIRA I VIRGILI ======
A. Bladé i Desumvila

Antoni Rovira i Virgili, el gran escriptor i historiador tarragoní, va néixer el 26 de novembre del 1882 en un pis baix de la casa que portava el número 20 del més característic, possiblement, dels carrers de Tarragona: el carrer Major. Ell el recordava amb entendriment i el va cantar quan, a l'exili, s'apropava a la vellesa, amb contingut lirisme: 

Via cabdal de la Tarraco antiga, 
tens als costats els vestigis d'arcades 
que Octavi August, triomfant, enaltien... 
No hi ha en el món perspectiva més noble. 

N'evoca també el traçat "geomètric", amb la catedral "al capdamunt de les amples escales", i després de dir que "tan lluny com vaig, en duc sempre la imatge", afegeix: 

Espero el jorn que els ulls dalerosos 
reveuran bé les directes figures ... 
Serà un matí, hora lleu i serena. 

Malauradament, aqueix matí no el va poder veure. 

Rovira i Virgili fou el primogènit d'Antoni Rovira i Mateu i d'Àngela Virgili i Llorenç. Posteriorment. van venir al món dues nenes: Àngela i Consol. 

Quan ja sobrepassava la cinquantena, l'autor de la immortal "Història Nacional de Catalunya", en una entrevista que li va fer el periodista Domènec de Bellmunt, publicada al diari "La Rambla", parlava dels seus progenitors en aquests termes: "El meu pare era de Sarral, a la Conca de Barbera, i era fill segon d'una família de pagesos que tenien poques terres, i no massa bones, i les conreaven ells mateixos. El meu pare que no devia sentir atracció per la feina de pagès, aprengué un ofici, al poble mateix. Ja de jove era d'idees avançades i
sovint compareixia a treballar (cofat) amb una gorra frígia. S'alçà amb una partida de republicans i corregué uns quants dies per la comarca. Quan jo era menut, encara hi havia, en un racó del rebost de casa, la vella carrabina del meu pare. Emigra, cap als vint-i-cine anys, a Montevideo on va estar uns dos anys. Allí un professor particular li ensenya de llegir i escriure, puix que al poble no n'havia aprés. De tornada de Montevideo, anà a Tarragona i allí conegué la que havia d'ésser la meva mare. Poc després es casaren.

-La meva mare— continuà dient Rovira i Virgili— era filla d’Altafulla; el seu pare, Pau Virgili, era-fill de Reus, on tingué un negoci de carros. Els. germans de la mare eren boters; ella era. cotillaire a Tarragona. En la família hi havia gent de mar. De fadrina ella era noia formosa. La seva qualitat més. accentuada fou sempre l'ésser extraordinàriament treballadora, Tenia. un viu esperit emprenedor. Casada, s’establí del seu ofici, i la botiga tingué una època pròspera. Quan jo vaig néixer, aquells dos antics obrers estaven en bona posició. Però aviat el negoci decaigué. A mi em sembla que els meus pares no s'adonaren del principal motiu de la decadència que fou, al meu entendre, la significació republicana i laica del meu pare, que aparta molta clientela de les famílies benestants, molt influïdes per la clerecia. En arribar jo a l'adolescència, vaig trobar-me amb les angúnies econòmiques dels meus pares. La meva mare, perd, no es donava; i ho hauria resolt si no hagués mort. Feia anys que no tenia bona salut; uns mal-parts l'havien afeblida. Era un model de dona feinera i amb traca. Portava la botiga i la casa; sabia, més o:menys, ultra el seu ofici, altres oficis i totes les arts casolanes. Feia de modista, de sastressa, de pagesa... Sabia fer tota mena de requisits de taula. No sabia de lletra; ella en volia aprendre i jo vaig intentar d’ésser el seu mestre.
No en vam sortir. Pel temperament, pel caràcter, jo m'hi avenia molt. -Podria dir que en les qualitats de la meva anima hi ha tres quartes parts d'herència materna i una d'herència paterna. Sabia moltes rondalles i moltes cançons. Li plaïa de cantar i tenia una veu clara i argentina. De vegades, al taller, amb les oficiales i aprenentes organitzaven una mena d’orfeó. Era creient i practicava. Perd deia sovint: «Jo crec en Déu, perd no pas en els capellans».., Conservo vivíssims alguns dels records infantils. sobretot els de les meves llargues estades estiuenques prop del monestir de Poblet. Tocant de les muralles del recinte exterior. els meus pares havien comprat una masia amb la terra corresponent. Amb la meva mare, que cercava la salut en aquel1 clima, i amb les meves germanes, més petites que jo. hi anava abans de la sega i no tornava a Tarragona fins després de la verema... Quan, tenint jo més de 15 anys, la mala situació econòmica de la meva família obliga a vendre la masia de Poblet, la meva mare i jo vam tenir un fort disgust... 

Parlant de la mare de Rovira i Virgili, un il·lustre escriptor, Carles Soldevila, ha escrit en el "Quadern Blau" dedicat al gran tarragoní: "Fou ella qui descobrí les aptituds del seu fill, i amb veritable apassionament de mare, va lluitar per donar-li una instrucció que no pertocava a la modèstia de la seva naixença. D'amagat del pare. que s'entestava a dedicar el noi al comerç, va confabular-se amb el mestre En Josep Pujol, del Col·legi Provincial de Tarragona ... I el mestre mateix va avençar els diners de les primeres matricules a l'Institut, i En Rovira va començar el batxillerat". Allí aconseguí la distinció màxima: el "faixí amb borles d'or", com deia el diploma. 

La mare de Rovira i Virgili morí l'any 1901. Tot fa creure que fou enterrada civilment. 

* Del llibre en preparació "Vida i obra de Rovira i Virgili"

----

Aquesta pàgina ha sigut visitada:
Avui: {{counter|today}} / Ahir: {{counter|yesterday}}
Fins ara: {{counter|total}}